Josep M. Llompart de la Peña (1925-1993) és un dels escriptors i activistes culturals més destacats de la segona meitat del segle XX. Pocs mesos després de néixer a Palma el 1926, el seu pare, coronel d’Infanteria, fou destinat a La Corunya on es va desplaçar amb la dona i el fill petit. La família s’hi va estar fins el 1930, any en què fou jubilat el coronel Llompart. D’aquesta estada a Galícia, el poeta en guardà un record mitificat, que es va manifestar posteriorment en el seu interès per la cultura i la literatura en llengua galaicoportuguesa.

Malgrat de ser d’una família d’arrels profundament mallorquines de part de pare, i d’una família d’arrels castellanes i andaluses però absolutament adaptada a Mallorca, per part de mare, el fet de l’estada a Galícia i l’ambient militar, van fer que els pares només parlessin en castellà amb el petit Josep Maria. A pesar d’això, va aprendre de manera passiva el català, en la seva versió mallorquina, ja que aquesta era la llengua ambiental fins i tot dins la seva família. A més, durant una llarga malaltia infantil el seu pare li va llegir les Rondaies mallorquines recollides per mossèn Alcover, i això el va acostar encara més al coneixement i a l’estima de la seva llengua.

D’adolescent, de 1935 a 1942, estudià a l’Institut Balear on es feu amic de Miquel Llodrà. Aquest el va fer conèixer la literatura catalana, particularment de l’insular, i també el dugué a les reunions que, de manera més o menys clandestina, organitzava la gent de lletres a Palma. Hi coneix Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà amb qui formarà una nova generació poètica, que s’allunyarà de l’Escola Mallorquina fins aleshores imperant.

De 1942 a 1947 estudià Dret en la modalitat lliure a la Universitat de Barcelona. Aquests van ser anys de descobertes i posada al dia. Per començar, Abans, en les classes preparatòries dels exàmens per accedir a la universitat coneix la qui serà la seva esposa, Encarnació Viñas. Encarna Viñas venia d’una família culta republicana, això va significar per a ell una modernització d’actituds i de costums, i una renovació d’horitzons ideològics i intel·lectuals. Particularment decisiva va ser la influència de la seva futura cunyada, Cèlia Viñas, escriptora i pedagoga extraordinària que el posà en relació amb la Generación del 27. També intensifica la relació amb la família Moll i amb el lingüista i activista valencià Manuel Sanchis Guarner.

En les estades a Barcelona pels seus estudis de Dret, fa amistat amb l’historiador Lluís Casasses, que l’introdueix a la literatura catalana contemporània. És el moment en què, després d’haver fet unes provatures en castellà, decideix que la seva llengua de creació sigui el català. Així publica 4 poemes en l’antologia recopilada per Manuel Sanchis Guarner Els poetes insulars de postguerra (1951). És en aquesta època que s’inicia en la crítica literària publicant en castellà o català en revistes i diaris.

El 1956 és un any important per a ell ja que troba una feina estable a la Jefatura de Obras Públicas de Baleares i es pot casar. La feina només l’ocupa els matins, per això als horabaixes pot dedicar-se a les tasques literàries. És així que aquest mateix any comença a treballar a la revista que dirigeix Camilo José Cela, Papeles de Son Armadans. Aquesta feina li ofereix l’oportunitat de conèixer, fins i tot de primera mà, algunes de les personalitats literàries de l’època: Celso Emilio Ferreiro, Italo Calvino, Vicente Aleixandre, Blas de Otero, etc. Cal dir que, en la mesura que li era possible, hi introduïa autors i referències a la cultura catalana.

El 1961 cessa la seva col·laboració amb Cela i inicia una nova etapa a l’Editorial Moll, on fa d’editor literari fins a la seva jubilació. És des d’aquest càrrec que emprèn una gran tasca d’ajuda i dinamització dels escriptors en català de les Illes, però també de la resta dels Països Catalans, particularment dels més joves.
Durant els anys 60 participa activament en totes les iniciatives literàries, culturals i cíviques en favor de la cultura i de la llengua catalana: programes de ràdio, cicles de conferències, animació de la Nova Cançó, fundació de l’Obra Cultural Balear, etc. Col·labora en la premsa amb articles sobre autors catalans i estrangers. També comença a publicar regularment: el primer poemari Poemes de Mondragó (1961), La literatura moderna a les Balears (1964), que marca una fita com a primera obra de síntesi sobre la literatura en català a les Illes.

La dècada següent, els anys 70, són uns anys molt productius especialment en el seu activisme cívic i cultural, que derivarà vers un compromís polític, encara que no partidista, en els anys de la Transició. Entre altres càrrecs, és nomenat president de l’Obra Cultural Balear del 1978 al 1986.

És també un moment de consolidació poètica amb la publicació de les obres La Terra d’Argensa (1971), Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974) i Urbanitat i Cortesia (1979). Així mateix, comença la seva tasca traductora de la poesia galaicoportuguesa publicant Quinze poetes gallecs (1976), una poesia a la qual s’aproxima en record dels anys d’infantesa.
És en aquests anys que enceta una breu carrera docent impartint classes de literatura catalana del 1969 al 1972  a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Més endavant reprendrà la docència el 1987 com a professor associat a la Universitat de les Illes Balears fins a la jubilació el 1991.

Ara bé, és de 1980 a 1992 que la seva obra poètica arriba a la plenitud. Enceta la dècada amb Mandràgola (1980, Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premio Nacional de la Crítica), continua amb La Capella dels Dolors i altres poemes (1981, guardonat amb la Lletra d’Or), Obra poètica (1983, recull els poemaris publicats fins aleshores), després arriben Jerusalem (1990) i Spiritual (1992, Premi Ciutat de Palma de Poesia). En l’apartat d’assaig, publica dos volums de crítica literària titulats Retòrica i Poètica (1982 Premi d’assaig literari de la Generalitat de Catalunya); un recull d’articles de caire sociopolític sota el nom de Països Catalans? I altres reflexions (1991). Finalment, editarà un altre volum de breus proses memorialístiques juntament amb Antònia Vicens: Vocabulari privat (1993), aquestes memòries d’infantesa i primera joventut donen la clau interpretativa de la seva poesia.

En l’aspecte de la traducció, rep l’encàrrec editorial de les antologies Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988), que culminen, amb notable esforç, la seva vessant de traductor del galaicoportuguès.
En la dècada de 1980 es convertix en un personatge de referència que és sol·licitat per a actes i reivindicacions diverses, sobretot les de caire catalanista i progressista, i es torna en imprescindible en festivals de poesia i trobades literàries internacionals. A més, l’any 1982 rep un seguit de reconeixements: és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i se li atorga la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. També se li encomanen càrrecs: se l’elegeix president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (del 1983 al 1987), i és nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1985.

A finals de l’any 1992 s’organitza a Mallorca un gran homenatge a Josep Maria Llompart al qual s’hi sumen multitud d’ajuntaments, d’entitats i d’associacions fins convertir-lo en un esdeveniment veritablement popular. Desgraciadament, enmig d’aquests homenatges, Josep Maria Llompart pateix un infart i mor el gener del 1993.

Galeria de fotos

Infantesa i adolescència

Durant els anys 1960

Durant els anys 1970

Durant els anys 1980 i 1990